Tall de cua i orelles

Sembla que d'uns mesos cap aquí, la demanda d'aquest tipus de procediments es torna a produir. Amb aquest escrit expliquem la normativa actual que prohibeix aquest tipus de cirurgies i perquè no tenen cap raó per continuar fent-se avui en dia.

Les amputacions als animals de companyia han estat una pràctica relativament freqüent al nostre país fins fa cosa d’uns 15 anys. Els veterinaris realitzàvem aquest tipus de cirurgies degut a la gran demanda social que hi havia, tot i que moltes vegades no acabàvem de compartir el sentit d’aquestes pràctiques. A partir dels anys 90, la pressió social i també professional per part dels veterinaris, va aconseguir establir uns marcs legals prohibitius per aquests tipus de procediments quirúrgics.

L’any 1987, 22 paisos de la CEE van signar el Conveni Europeu per la protecció dels animals de companyia. L’article 10 del mencionat conveni, tracta sobre les operacions quirúrgiques, estableix que “les cirurgies amb l’únic propòsit de modificar l’aparença d’un animal de companyia o per altres finalitats no curatives estan prohibides, en particular: el tall de cua, el tall d’orelles, tall d’ungles a gat i amputació de cordes vocals.” L’estat espanyol en el seu dia no va signar aquest conveni.

La federació de Veterinaris d’Europa (FVE, una organització no governamental que funciona com a òrgan consultiu de la UE) s’oposa al tall de cua y es posiciona en contra de totes les cirurgies als animals de companyia amb finalitats no curatives o sense finalitat diagnòstica, incloent el tall de cua, orelles, ungles i cordes vocals. (FVE 2001).

Molts països de la UE tenen marcs legals estatals que prohibeixen aquest tipus de pràctiques, a nivell de l’estat Espanyol existeixen prohibicions segons la legislació autonòmica. Per al que a nosaltres respecta, a nivell de Catalunya existeix la llei 22/2003 del 4 de Juliol que en el seu article 5è especifica :

A.5  “Queda prohibida la pràctica de mutilacions, extirpació d’ungles, cordes vocals i altres parts u òrgans, excloses les intervencions fetes amb assistència veterinària en cas de necessitat terapèutica, per a garantir la salut o per a limitar o anular la seva capacitat reproductiva”

 
Es cert que existeixen algunes comunitats autònomes on aquesta pràctica no està prohibida i això genera un cert grau de confusió al propietari final. Existeixen diferents postures sobre la prohibició de les mutilacions als animals de companyia segons la comunitat autònoma, podent distingir 3 grups :

          Comunitats que es prohibeix la mutilació de qualsevol part del cos de l’animal amb finalitats únicament estètiques.
          Comunitats que prohibeixen la mutilació però no d’una manera detallada, són legislacions ambigües i poc aclaridores i que normalment porten a una mala interpretació de la llei.
          Comunitats que prohibeixen la mutilació però al mateix temps es consideren justificats els estàndards racials. En aquest últim grup de comunitats, clarament s’aprecia una contradicció ja que si en primera instància la llei tracta d’impedir es sofriment animal, sotmetre’ls a una cirurgia amb totes les seves implicacions (complicacions, dolor ...) amb la única finalitat de l’estètica, aquesta perd tot el seu fonament.
 

Un cop tenim establert el marc legal català, on queden expressament prohibides aquestes pràctiques quirúrgiques podem preguntar-nos quines són les raons que han portat a un determinat tipus de propietari, criador, ... a sol·licitar aquestes amputacions. El problema dels defensors d’aquestes pràctiques és el coneixement de l’existència de dolor en aquest tipus de procediments, per tant els seus motius a favor sempre haurien de superar el fet de generar un perjudici a l’animal. Els motius a favor  els podríem resumir en 4 punts :

  • Tradició. Només precisar que molts estàndards racials es van redactar originalment en un moment en el que hi havia molt poc coneixement de la fisiologia i en el que el benestar dels animals tenia poc o nul interès.
    Prevenció i us de gossos de treball. Tallar la cua a un gos de feina significa menys traumes durant la caça, amputar les orelles d’un dòberman fan que aquest gos faci més por durant la seva feina de guarda.
    Mantenir la qualitat de raça.
    Evitar abandonament degut a preferències personals del propietari.


Com podeu apreciar els raonaments a favor d’aquest tipus de pràctiques es basen en el manteniment d’unes pràctiques perquè ...”sempre s’ha fet així !! ”... i no existeix cap raó de pes que justifiqui en cap moment el patiment animal.

 

Les raons en contra són nombroses :

  • Dolor. El gran argument. Ja no solament el dolor mateix del post-quirúrgic, la medicina humana reconeix en alguns pacients l’existència del dolor crònic després d’una amputació, neuromes, sensibilització enfront del dolor ...
    Problemes de salut crònics :  atrofia de la musculatura pèlvica després de la caudectomia.
    Problemes locomotors : la cua genera estabilitat durant la carrera.
    Problemes de comunicació : els gossos utilitzen la cua per a comunicar estats d’ànim.
    Risc perioperatori
    Infeccions i problemes de cicatrització.
     

Després de tot això, l’actuació professional d’un veterinari a Catalunya queda clarament acotada pel que fa a aquest tipus de pràctiques quirúrgiques. La llei de protecció dels animals obliga als facultatius veterinaris a posar en coneixement de l’autoritat competent en el matèria aquells fets que puguin constituir un incompliment de la llei.

Per tant el veterinari ha de denunciar el tall d’orelles i cues sempre es treballi en una comunitat autònoma on aquestes pràctiques estiguin prohibides. Apart, ha de negar-se a realitzar aquest tipus d’intervencions si exerceix en una comunitat on estan prohibides.

  • Doberman amb orella i cua llarga

    Doberman amb orella i cua llarga