Ansietat per separació

Reflexions i metodologia per entendre i poder tractar correctament aquest problema tan comú.      

L’ansietat és una emoció desagradable que dificulta la convivència a la llar. Els gossos que pateixen ansietat per separació l’experimenten amb molta freqüència i durant moltes hores cada dia. 

        Els canvis de comportament apareixen quan el gos està sol a casa o no té accés als propietaris. Curiosament, molts animals no mostren ansietat davant d’altres situacions com per exemple quedar-se sol en el cotxe. La resposta d’ansietat del gos i els canvis de conducta que en deriven comencen generalment abans que el propietari abandoni el domicili i, més concretament, quan l’animal percep que la sortida del propietari s’acosta. Aquest comportament assoleix el seu punt màxim als 30 o 60 minuts de la sortida del propietari. Habitualment la resposta va disminuint de mica en mica, podent però fer pujades i baixades varies vegades mentre el propietari no hi és. 

         Alguns gossos amb ansietat per separació semblen ser molt dependents dels seus propietaris seguint-los i reclamant la seva atenció constantment. Aquesta conducta s’accentua abans que l’amo marxi i quan aquest torna a casa, moment en que l’animal sol rebre’l de forma efusiva. 

         El pronòstic és generalment bo però depèn bàsicament del treball realitzat a casa. Sembla ser que el pronòstic millora en el cas d’animals joves i de ràpid diagnòstic i tractament del problema. 

         La base del tractament de l’ansietat per separació és l’ensinistrament de l’animal recolzat per farmacoteràpia. Cal tenir en compte que els fàrmacs per si sols no resolen el problema. 

Ensinistrament 

 Existeixen dos formes d’ensinistrament que es poden combinar per aconseguir un tractament més eficaç: 

  • En el primer cas es tracta d’un programa d’habituació a l’absència del propietari i consisteix en un augment gradual del temps de les sortides del domicili. Al principi, les sortides han de ser molt curtes, fins i tot simulant sortides que al final no es duran a terme. És a dir, escenificar situacions que precedeixen a la sortida com ara seria agafa les claus, la jaqueta, el bolso etc. i tornar-los a deixar al lloc. Un cop portades a la pràctica aquestes simulacions varies vegades durant uns dies, començarem a fer sortides d’uns minuts per anar-les augmentant de forma gradual.

El principal inconvenient d’aquest mètode és la gran dedicació que requereix per part del propietari doncs, durant les primeres fases d’habituació, el propietari no es pot absentar en cap cas durant llargs períodes, ni com a part de la seva activitat habitual. És per això que es recomana iniciar-ho durant època de vacances familiars.

Així doncs, encara que aquest mètode és en general molt eficaç, la veritat és que rarament pot portar-se a terme. 

  • Una altre forma de plantejar l’ensinistrament del gos consisteix en evitar reforçar l’ansietat i la seva dependència respecte el propietari. Això s’aconsegueix ignorant a l’animal quan manifesti ansietat, especialment en el moment de marxar i arribar a casa. D’aquesta forma simulem el procés del deslletament de la mare. Per altre part també hem de recompensar a l’animal quan està tranquil i, per norma general, ser nosaltres els que decidim interactuar amb ell i no quan ell reclama la nostra atenció. 

Sigui quina sigui la forma d’ensinistrament escollida, és important recordar que no s’ha de castigar a l’animal pel que pugui haver realitzat mentre erem fora. El càstig només és eficaç si es fa just després de la conducta que es vol evitar.       

          Altres eines útils: 

  • Canvi de la rutina que el propietari realitza abans de sortir. D’aquesta forma evitem que el gos s’anticipi a les sortides. Exemple: agafar les claus o la bossa i tornar-los a deixar a lloc en qualsevol moment del dia.
  • Procurar que el gos faci exercici abans de la sortida del propietari.
  • Facilitar joguines que el mantinguin ocupat però intentant no fer-ho just abans de marxar per evitar que ho associí amb la sortida del propietari. 

Farmacoteràpia 

Cal considerar l’ús de fàrmacs com a complement a l’ensinistrament i no a l’inversa. La duració mínima del tractament farmacològic és de 8 setmanes i, en cas de dubte, és preferible allargar-lo. És molt important seguir les dosificacions indicades pel veterinari i respectar la reducció gradual del tractament per acabar deixant-lo quan el veterinari ho cregui oportú. 

L’ansietat per separació és un transtorn etològic  molt molest i de tractament complex. Cal doncs partir d’un bon diagnòstic veterinari i un compromís per part del propietari, qui portarà el pes de la major part del tractament.

 

Dr. Joaquim Cruz Aguilar

 

 

 

 

  • el comportament destructiu és el més freqüent

    el comportament destructiu és el més freqüent